La primera dificultat va ser agafar l'avio. Un Minibus amb ales, uns motorets d'helices com l'avioneta d'empuriabrava, i a sobre rus! feines a aixecar-se i un cop a dalt, tot trontollava. Resant per arribar a terra i aixo que nomes separen la costa de l'illa 45km. Quan varem aconseguir aterrar, que ja va costar... varem comenssar a caminar i a caminar, i de nou caminar buscant algun dels resorts que haviem vist en fotos.
O no existien o no els trobavem, fins que dos motoristes, guies que se'n fan dir, ens varen comenssar a portar per uns "resorts" que millor no explicar, semblaven les cabanyes del Tio Tom, ja no sabiem com explicar-los que allo no es el que buscavem.
Al final en varem trobar un que era la cabanya del Tio Tom, pero amb electricitat, jeje.
Un cop instal.lats, diem: va, potser a l'anar tant carregats no hi hem arribat i no els hem vist! Lloguem una moto i donem volts per l'illa.
Ni illa, ni resorts, ni restaurants, ni res. Es temporada superbaixa i no hi havia res obert, o practicament res. A sobre un temporal de mil dimonis al mar, que d'aigues cristalines mes aviat poques. i del temporal al mar varem passar al temporal de terra. Aigua, xafecs, i vent atramuntanat!!! pero nosaltres amb la moto!
La intencio era quedar-nos uns dies a descansar, pero vist el panorama, varem veure entre la tempesta una oficineta de Vietnam Airlines, o sigui que la resta ja la imagineu. L'endema cames ajudeu-me cap Ho Chi Minh City de nou.
La sort, o la desgracia es que tornant amb la motoreta,plena nit, ben fosc, plovent i sense ni un fanal al carrer, i nomes sentit espategar el mar, a sobre va i rebentem una roda! Sort que a prop teniem un restaurant que recomanem i varem parar a sopar i a preguntar per arreglar la roda. Tot i ser de nit i estar tot tancat, ens la varen arreglar mentre sopavem per 35000 Dongs! (1,8Euros). Sort que al final vam sopar de collons i vam acabar fent un ron vietnamita i rient del que havia passat durant el dia.
L'endema al migdia, apunt d'agafar l'avio i ..... que ens podia passar mes? L'avio per tornar cap a la ciutat no hi era, no hi havia cap avio. Per un moment vam pensar que haviem trepitjat (...).
Una altra curiositat: Quan parlem de llogar una moto, no ens referim a una empresa especialitzada en lloguers, no. es la gent del carrer que et lloga la seva i ells continuen el cami a peu, faci sol, plogui o caigui una pedragada de mil dimonis.
Be, per fi a la ciutat, tot i que tambe amb pluja, pero les coses es veune d'una manera diferent. ALmenys hi ha un munt de bars, restaurants, etc.
Ahir pel mati, vam poder veure de prop el que aquests vietnamites van enginyar-se per defensar-se de l'armament nord-america, els TUNELS. Vam veure en concret els de Cu Chi, que son els mes famosos ja que fan mes de 250 km de recorregut, en diferents nivells , amb habitacions, cuina, tubs de ventilacio per poder-hi viure, trampes per si els soldats intentaven entrar.... en fi, tota una construccio que van estar 20 anys per acabr-ho pero que va ser gracies a aixo que molts van sobreviure i l'exercit america va retirar-se amb la cua entre cames. Tot i poder gaudir del paisatge que hi havia per damunt dels tunels i de les trampes mortals que es van fer ells mateixos, tambe vam entrar en un dels tunels i la sensacio va ser...ufffff!!!! Una mica esgarrifos tot plegat, sensacio que et falta l'aire, suor constant i una mica de claustrofobia i aixo que nomes vam fer 40 metres. Es ben be que per necessitat de sobreviure hom fa el que sigui, pq realment era angoixos. Pero de debo que val la pena, crec que ens hauriem arrepentit si no hi haguessim entrat.
Ara continuem fent cami cap amunt, al llarg de la costa i a mida que anem descobrint mes coses, us les anirem explicant, pq tot es ben curios. Avui hem arribat a Mui Ne i ja veurem com va tot, esperant que sigui millor que l'illa.....
Avio amb el que varem volar a Phu quoc.
Cascada de la sortida que varem fer per l'illa ( abans de ploure )
Vista de la platja amb el mar revolucionat
Interior d'un tunel
Restes d'un tanc america
Entrada d'un tunel secret enmig del bosc
1 comentari:
hola,ja veig que esteu tinguent aventures a dojo,menys mal ke de moment tot akava be.Aki tot normal,la monotonia es el pa de cada dia.Adeu
Publica un comentari a l'entrada